700

Set-cents!!! Si, si! 700

Aquest és el post número set-cents del centpeus i, naturalment, això fa que sigui un post una mica especial. Mai hauria pensat que parlar de ciència donés per tant de rotllo. Però quan miro enrere m’adono que tot això va començar l’any 2005. Ja fa uns anyets.

En tot aquest temps han passat tsunamis, pandèmies, terratrèmols...

S’han identificat nous gens, nous medicaments, alguns d'imaginaris, noves pistes sobre malalties...

Els robots de Mart segueixen funcionant encara, la sonda New Horizons segueix el seu camí cap a Plutó que en aquest temps ha caigut de la llista de planetes...

El Barça ha guanyat el triplet...

L’escalfament global segueix cada vegada més accelerat, L’Àrtic ens envia senyals inquietants...

Hem celebrat el 200 aniversari del naixement de Darwin i encara n’hi ha que no se’l volen creure...

Jo he après moltes coses tot buscant temes pel blog, importants algunes, anecdòtiques la majoria, però quasi totes prou interessants com per pensar-hi uns minuts.

I com que els números rodons tenen un cert atractiu, aprofitaré aquesta xifra per començar un descans, que ara ja toca! Si tot va bé, hi tornarem al setembre.

Salut a tots!

El nom ho explica tot!

Barcelona té una característica curiosa. Si passegeu per l’eixample i us pregunteu on para el Nord la tendència general és a equivocar-se. Els carrers que fan baixada estan orientats en direcció al mar i com que el mar és a llevant, semblaria que és allà on hi ha l’est. I els altres carrers, els que van perpendiculars a la línia de la costa apunten cap a França, de manera que el Nord hauria de ser cap allà.

Però no.

Quan Ildefons Cerdà va dissenyar el seu pla per l’eixample va tenir en compte molts detalls. Sempre es parla de la disposició de les cruïlles en xamfrà, o de les illes de cases que havien de tenir patis interiors. Però l'orientació general de la ciutat també la va tenir en compte i va muntar la quadrícula de manera que cap edifici tingués una paret completament orientada al sud, i per tant, cap tampoc ho estaria en direcció al nord.

La part de l’edifici encarada al sud resultaria molt calorosa, sempre sota l’impacte dels rajos del Sol. I per contra, els habitatges orientats al nord resultarien incòmodament freds.

De manera que a l’eixample de Barcelona, la línia nord-sud talla la quadrícula en diagonal. Així, dos dels costats dels edificis reben llum, però sense excés i els altres dos estan a la fresca, però sense passar-se.

L’error que es comet en mirar on para el mar és perquè la línia de la costa no està situada en direcció del nord al sud, sinó que també va en diagonal.

Aquesta distribució dels carrers explica un altre detall que passa desapercebut moltes vegades. En ocasions he sentit artistes i fins historiadors intentant explicar les llegendes sobre l’origen del nom de l’avinguda del Paral·lel. Es parla d’un bar que va posar una minyona quan va independitzar-se, però el cas és que no hi ha registres clars del Bar ni tampoc del motiu per posar-li aquest curiós nom.

Però la realitat és més senzilla. El mateix Cerdà va trencar la geometria de la quadrícula de l’eixample en alguns carrers. I dos d’aquests carrers si que seguien les línies mestres dels mapes.

Un d’ells segueix la línia nord–sud amb que, al segle XVIII, un equip de geògrafs francesos va determinar el meridià que passa per París. Amb aquestes mesures van poder establir la mida de la Terra i per tant, la mida del metre. Aquest meridià que passa per París el van mesurar des de Dunkerque fins a Barcelona. I per això el carrer que apunta directament al Nord, i cap a París tot seguint el meridià s’anomena “Avinguda Meridiana”.

Però ja sabeu que l’esfera terrestre està dividida en meridians (de sud a nord) i en paral·lels (paral·lels a l’equador). Doncs ja us podeu imaginar l’origen del nom de l’avinguda del Paral·lel.

Estrictament hauria de ser “avinguda del Paral·lel 41º 22’ 34’’, ja que aquest és exactament el paral·lel per on transcorre l’avinguda. I per això ja tenia aquest nom en el projecte de Cerdà. Si feu una ullada al Google Earth veureu que posant la imatge ben orientada al nord, únicament hi ha dos avingudes que siguin perfectament vertical una (la Meridiana) i horitzontal l’altre (el Paral·lel).

I una darrera curiositat. Quin és el punt on es tallen aquests dos carrers? Doncs cap, perquè físicament no es creuen. Però si seguíssiu les línies imaginàries del seu traçat veuríeu que s’encreuen just al rellotge del port. Un dels indrets que l’equip de geògrafs francesos va fer servir per determinar les mesures trigonomètriques que portarien a determinar la longitud del metro patró.

La educación higiénico-moral de la mujer

Fa uns quants anys es va presentar una tesi doctoral en medicina particularment important, tant per la temàtica com pel que representava el simple fet de ser defensada. El títol era “De la necesidad de encaminar por nueva senda la educación higiénico-moral de la mujer” i la gràcia és que va ser la primera vagada que una dona arribava al grau de doctora a l’estat espanyol. Ella era Dolors Aleu i Riera i la seva tesi acaba de ser posada on line per la Universitat de Barcelona. Un document que val la pena mirar-se.

Quan es parla de la igualtat entre homes i dones, sovint es fa referència al “sostre de vidre” amb que topen les que volen ascendir al més alt de l’escalafó empresarial, polític o acadèmic. També és comenta com ha sigut la lluita per la igualtat i tot això. Però el cas és que la majoria de noies d’avui en dia, ni tan sòls es plantegen que el fet de ser una dona hagi de ser un problema en la seva carrera. Amb el temps descobriran que potser les coses encara no són com semblen, però el fet que d’entrada no es posin cap limitació ja és un gran que.

De totes maneres no està de més recordar que això és un fet excepcional i que al llarg de quasi tota la història i, encara avui, en molts indrets del planeta, les coses no són així. La tesi de la Dolors Aleu va ser presentada l’any 1882, ben mirat, no fa tant de temps. I a sobre, el nombre de dones doctores va ser testimonial durant encara molts anys. Per exemple, el 1955, tot just fa un parell de generacions, únicament l’1 % dels metges del país eren dones.

Però el més interessant és un document que hi ha junt amb la tesi. Unes cartes que van intercanviar la Dolors Aleu i el seu director de tesi, el Dr. Joan Giné i Partagàs. En aquestes cartes, ella li agraeix el haver-la acceptat per fer la tesi, i sobretot per haver-la recolzat en els obstacles que va trobar pel fet de ser dona. A més li demana si opina que el text mereix ser publicat. La resposta del director és donar-li ànims i felicitar-la per la seva feina i animar-la a publicar-la.

El cas és que mentre la llegia pensava que avui seria impensable que algú escrigués una carta com aquella. D’entrada per l’antic vocabulari que fan servir, és clar. I també per la diferència de tracte que hi havia. El director de tesi era algú amb un estatus molt més elevat del que pot tenir ara i això és nota en la manera d’adreçar-s’hi. Si algun dels meus doctorands m’escrivís una carta començant amb un “Mi ilustre maestro” pensaria que estava sota els efectes d’alguna substància psicotròpica. Però així és com ella el tracta. De la mateixa manera que acaba amb les sigles q.b.s.m. que he hagut de buscar el que significaven per descobrir que és: “que besa su mano”.

Eren altres temps i les regles socials eren unes altres.

El llenguatge d’ell també resulta divertit. Després de felicitar-la comenta que un dels problemes de moltes civilitzacions ha sigut “...el escaso y aun improcedente cultivo que se ha acordado a las admirables disposiciones intelectuales del bello sexo.” I pel que fa als problemes que ella va patir li diu que “Supongo parti pris en ciertos profesores: habrán dicho “yo no quiero saber lo que esta aspirante sabe; es mujer y basta;... no debe recibir el grado de doctor”. Son malignos desahogos de la reacción. Esos señores olvidan que la ley la ha concedido a V. La plenitud de los derechos académicos, así como a ellos les ha ordenado que juzguen de la aptitud científica del graduando y no de la sexualidad del mismo.”

I si ella li besava les mans, ell acaba amb un q.b.s.p.

En un primer moment ens pot sonar paternalista i fins i tot sexista, però en aquell temps, aquest home tenia l’actitud més oberta i progressista possible. En aquest sentit seria interessant llegir textos dels que s’oposaven a l’educació de les dones.

Unes cartes avui en dia inimaginables, però que no està de més llegir per recordar que les coses eren molt diferents fa no tant de temps. La tesi també té el seu interès. Posava de manifest l’estat de l’educació i el tracte que rebien les dones i la necessitat de canviar-ho. Un seguit d’obvietats que actualment sembla mentida que calgués recordar o posar de manifest però que aleshores eren a les arrels mateixes de la societat.

Naturalment recordar el passat no vol dir que el camí ja estigui fet. Encara queda feina per fer fins que les diferencies entre sexes els limitin únicament al joc de la seducció i prou.

Pandèmia

Doncs ja hem arribat al nivell 6. La OMS ha declarat finalment que ens trobem a l’inici de la sembla que ara s’anomena Pandèmia de grip del 2009. Això no ha sigut cap sorpresa i, de fet, s’esperava la declaració fins i tot abans del que s’ha produït. Al menys, sembla que els sistemes de comunicació no han funcionat malament i a hores d’ara tothom té clar que declarar-la pandèmia fa referència únicament a la facilitat amb que s’escampa i no a la gravetat de la malaltia.

Cal tenir present que ens trobem a l’inici de la pandèmia i que, és molt probable que la majoria de nosaltres acabarem per passar aquesta grip. I això no ha de ser gens preocupant mentre les coses segueixin com ara. La malaltia es presenta en forma lleu i quan s’han donat casos de morts acostumaven a ser en persones que ja tenien una malaltia prèvia.

De totes maneres, algunes particularitats si que té aquest virus. Sembla que afecta més fàcilment als joves, de menys de vint-i-cinc anys, que no pas a les persones d’edat més avançada.

Però encara cal anar amb moltes precaucions. A hores d’ara no sembla una malaltia greu, però el virus de la grip és capriciós i pot donar moltes sorpreses. Com ha dit la directora general de l'Organització Mundial de la Salut “... el virus dicta les regles i aquest, igual que la resta de virus de la grip, pot canviar les regles, sense més motius, en qualsevol moment.”

Hi ha dues coses que cal tenir molt en compte. La primera és com es comportarà el virus quan afecti a països del tercer món. Fins ara, la majoria dels casos s’han donat en països industrialitzats. Amb sistemes sanitaris raonablement establerts. Però això no durarà. De fet, és possible que el nombre escàs de malalts en països africans o asiàtics sigui degut a que simplement no hi ha ningú per comptabilitzar-los. Tenen problemes molt més greus i molts menys recursos. Si al voltant teu hi ha morts per fam, malària o sida, no vas al metge simplement per uns símptomes semblants als de la grip.

A més, en indrets on l’estat sanitari inicial de la població és més compromès que en països del primer món, els efectes de la grip poden ser més greus.

I l’altra inquietud és el que passarà quan aquest virus coincideixi amb altres de diferents. Abans o després algú s’infectarà pel nou virus H1N1 i, alhora, per algun dels vells virus que encara corren pel món. Quan el material genètic de les dues soques coincideixi en una cèl·lula és poden donar noves combinacions que resultin en un nou tipus de virus, que pot ser més o menys greu o més o menys infecciós.

La grip espanyola de l’any 1918 també va començar de manera lleu i un bon dia va experimentar un canvi letal. Qui sap que farà aquest? El que passa és que contra això poca cosa podem fer. Els humans convivim amb els virus i no deixarem de fer-ho. Ells aniran infectant-nos sempre que puguin i nosaltres intentarem evitar-ho de la millor manera possible. Cada vegada disposem de més eines per enfrontar-nos-hi, de manera que cal estar atents però sense deixar-nos endur per la por.

Fins fa pocs anys l’únic que es podia fer enfront les pandèmies era veure com progressaven i mirar de tractar els malalts a mida que l'onada d’infeccions progressava. Aquesta vegada el virus ha arribat arreu del planeta més de pressa que mai. Literalment l’hem portat en avió camuflat entre grups de turistes cosa que li ha permès fer en pocs dies un camí que els virus d’abans trigaven mesos o anys a recórrer. Però també cal dir que mai havíem aconseguit tanta informació i tant aviat de cap malaltia. Hi ha indrets a internet on podeu consultar la seqüència genètica de les diferents proteïnes del virus i ja es treballa en vacunes i fàrmacs antivírics.

Per tant, no ens queda altre remei que anar seguint la progressió de la pandèmia amb calma. Després de tot, hi ha moltes malalties molt més greus al planeta.

Tinc gana

El nostre organisme funciona segons un seguit de pautes i ritmes als que hi estem habituats, però que amaguen una complexitat de la que moltes vegades no en som conscients. Fets que considerem perfectament normals, resulten tremendament intricats quan els analitzes en detall. Però resulta molt útil comprendre, si més no una mica, com estem dissenyats per evitar que ens puguin manipular.

Un exemple d’això és una sensació d’allò més habitual. Una que experimentem cada dia algunes vegades. La gana.

Per quin motiu tenim gana? Sembla una ximpleria, però el cas és que encara en tenim molts dubtes i el mecanisme que ho controla és realment complicat.

Per començar, la gana és una sensació subjectiva i, per tant, s’origina al cervell. Sabem que hi ha una zona de l’hipotàlem, que és l’encarregada de generar la sensació de gana. Aquell malestar difícil de definir que ens empeny a cercar aliment. En principi, aquest “centre de la gana” es comença a posar en funcionament unes quantes hores després de la darrera ingesta, però això no és exacte. No és el mateix de dia que de nit, de manera que el ritme de la gana està modulat i adaptat als ritmes circadiaris de repòs i activitat. A més, hi ha un altre centre al cervell que s’encarrega de generar la sensació de “sacietat”.

Però això és la base mínima per controlar el sistema. Després arriben les modificacions i adaptacions. Per exemple, més enllà dels ritmes, la quantitat d’energia ingerida pot activar o desconnectar aquests centres. Després d’un àpat immens, triguem més a tenir gana i ens podem saltar perfectament un àpat sense problemes. En canvi, si hem realitzat una despesa energètica important, el centre de la gana es posa a funcionar ignorant completament el rellotge intern. Un mal organisme seria aquell que no reguli la ingesta en funció de la disponibilitat d’energia.

Per tant, el cervell sap com està l’organisme pel que fa a necessitats energètiques. D’això se n’encarreguen unes quantes hormones i metabòlits que tenen més o menys importància i que encara no coneixem del tot. Sabem que la insulina, la glucosa, la grelina, la colecistoquinina i altres s’encarreguen de fer saber al cervell si cal tenir gana o cal sentir-se tips.

Però també hi ha altres estímuls importants. Per exemple, efectes mecànics de l’estòmac. Si està buit i els budells també, hi ha nervis que envien senyals al cervell demanant “marxa”. En canvi, tenir les parets de l’estòmac dilatades envia uns altres senyals nerviosos que disminueixen la gana. I això no depèn de la presencia de menjar. És una pura resposta mecànica activada pel múscul de la paret de l’estómac que s’estira.

De totes maneres, l'activació dels senyals de sacietat requereix una estona. Per això és millor menjar a poc a poc. Donem temps a l'organisme a regular correctament la situació. Si mengem massa de pressa, resulta que quan el cervell s'adona que ja estem tips hem seguit menjant molt més del que calia.

Amb tot això, el cervell pot integrar tots els senyals i decidir si hem de tenir gana o no. Però a més hi ha els efectes dels estímuls externs. La visió de l’aliment, l’olor del menjar, el soroll de la beguda que és abocada l vas, tots aquests estímuls poden activar solets la sensació de gana encara que l’organisme estigui avisant que no cal, que ja tenim prou energia i menjar dins. Això ho saben molt bé els de l’industria alimentaria, que dissenya els productes per tal que resultin el màxim d’estimulants possibles.

Com de potents poden ser aquests senyals ho sabeu tots els que us heu trobat fent salivera en veure algun menjar o un pastís a l’aparador de la botiga. Simplement l’estímul activa la sensació que el menjar és imminent i el cervell ja posa en marxa alguns dels mecanismes de la digestió. Generació de saliva, moviments intestinals, secreció gàstrica... Amb tot això funcionant a ple rendiment, a veure qui es resisteix a comprar el paquet de bombons o la beguda refrescant rica (extremadament rica) en calories.

Naturalment un problema és que el nostre organisme està adaptat a situacions en les que passar gana era molt més normal que no pas el anar sobrat de menjar. Per això tenim més mecanismes que ens empenyen a aprofitar fins la darrera caloria que se'ns posi per davant que no pas a controlar els nivells d’ingesta. I per això ara, quan vivim en una societat que va sobrada d’aliments, simplement responem a la crida de la nostra fisiologia i acabem desenvolupant societats patológicament obeses.

Bellesa iridiscent

Si ens fem un tall o una punxada, d’entrada sagnem una mica, però aviat l’hemorràgia s’atura i la ferida queda tapada per una crosta de color vermell fosc al principi i negre amb el pas dels dies. Fabricar un coàgul és el sistema que té el nostre organisme per anar tapant les ferides que la superfície del cos pugui patir. Però altres animals han trobat diferents solucions per protegir el cos, i una d’aquestes adaptacions ha resultat ser una font de bellesa inesgotable.

Si recollim petxines per la platja, en moltes podrem observar la brillantor del nacre recobrint la part interior de la closca. És una substància que barreja component orgànics i inorgànics i que consta de plaquetes d’aragonita, una forma cristal·lina del carbonat càlcic. Aquestes plaquetes estan unides per material orgànic, proteïnes o sucres. Com que son extremadament primes, apareixen fenòmens de refracció de la llum que li donen una iridiscència característica.

Doncs aquest nacre és sintetitzat per les cèl·lules epitelials de diferents mol·luscs i permet establir una mena de capa llisa i suau en contacte amb el cos de l’organisme que li dóna protecció. Naturalment, la gran protecció depèn de la closca pròpiament dita, però la capa de nacre fa com de “roba interior” de la petxina.

El cas és que quan una partícula de sorra o un fragment de petxina queda dins, en contacte amb el cos del mol·lusc, el que fa és fabricar més nacre per tal d’envoltar l’objecte estrany i aïllar-lo del cos de l’animal. Mica a mica s’aniran dipositant capes i mes capes de nacre i al final obtindrem un objecte arrodonit, iridescent, d’una textura i color molt apreciats i que coneixem amb el nom de “perles”.

Per això del nacre també en diuen mareperla.

De les perles se n’aprecia la forma, la mida i el color, i durant molt temps van ser una mercaderia extremadament valuosa. Especialment si tenien alguna característica particular. Per això el negoci de buscar ostres per veure si contenien alguna perla era una font de recursos en molts indrets del món. Però a finals del segle XIX, al Japó, es van adonar que es podien conrear perles. N’hi havia prou d’introduir un nucli dins l’ostra perquè el nacre es comencés a dipositar al seu voltant. Passat determinat temps es recollia la perla que tindria aproximadament la forma que li haguéssim donat al nucli.

Això va permetre generalitzar l'ús de les perles per a joieria, però malgrat trobar-se junt amb altres pedres precioses, cal recordar que les perles no són pedres i que cal cuidar-les amb més cura. Si dins el joier topa amb altres minerals (ja sabeu, diamants, robins, maragdes, el normal) la que quedarà ratllada sempre serà la perla, que és molt menys dura que la resta. Per tant, les perles cal guardar-les envoltades de draps o alguna funda protectora.

També cal humitejar-les de tant en tant. Un drap mullat per netejar-les els hi senta molt bé. En canvi, no us dutxeu amb les perles posades, que els sabons i altres productes les poden malmetre. (Bé, si la situació és molt especial, vosaltres mateixes).

Finalment, ja se sap que cal anar amb compte amb els àcids, que dissoldrien l’aragonita i per tant la perla. El vinagre és tot un clàssic a l’hora de desfer perles i diuen que Calígula preparava salses fetes amb les perles que desfeia en el vinagre o que Cleopatra va desfer una enorme perla per impressionar (amb èxit, no cal dir-ho) Marco Antoni.

De vegades hi ha qui n’abusa de les perles i passegen amb collarets tan exagerats que perden la gràcia. Però unes perles ben triades poden ser un complement espectacular en determinades ocasions. I això que no deixen de ser l’equivalent llunyà a una crosta, però feta per un bivalve.

Misteriosos senyals del mar

Durant la guerra freda, la tensió militar entre l’OTAN i l'URSS es manifestava de manera particularment notable a les profunditats oceàniques. Les flotes de submarins es desplaçaven submergides durant setmanes mentre es vigilaven mútuament. El motiu era evident. Un submarí armat amb míssils nuclears podia situar-se enfront les costes de l’enemic i destruir les ciutats o les instal·lacions més importants en pocs minuts.

Per controlar millor el que passava es van establir unes xarxes de micròfons submarins al llarg dels oceans. El SOSUS (Sound Surveillance System) era el sistema dels americans i tenia hidròfons arreu, però particularment a l’Atlàntic nord. Penseu que cada vegada que un submarí soviètic sortia de la base de Murmansk havia de passar per la zona entre Noruega i Islàndia. En navegar per aquelles aigües, els sensors el podien escoltar i enviar altres submarins a seguir-los. Era un joc de guerra en que el principal era no fer soroll i escoltar als enemics.

El cas és que aquestes xarxes d’hidròfons detectaven tota mena de sorolls provinents de les fondàries marines. I amb el temps es va poder fer un catàleg important que permetia identificar l’origen del so amb tota precisió. L’espectre de so revelava si es tractava d’un submarí de la classe Akula, una balena geperuda (fascinant), un petrolier o un grup d’orques que anaven de cacera. Pràcticament tots els sorolls tenien un registre característic i conegut. (Aquí n’hi ha uns quants exemples).

Pràcticament tots, però no tots. I alguns dels sons registrats representen un misteri que encara no té resposta. El més famós potser sigui el senyal Bloop. Un so que es va captar l’any 1997 i que no correspon a res que nosaltres coneguem. Ara la gravació està disponible, i si la voleu sentir, aquí la podeu trobar. Cal tenir present que l’arxiu la mostra accelerada 16 vegades, de manera que el que sona com una bombolla, en realitat va ser més allargat en el temps.

Una dada interessant és la intensitat amb que es va emetre. A l’aigua el so pot recórrer grans distàncies, però és que aquest senyal va ser captat per sensors situats a 5000 quilòmetres de distància!

Com que el van detectar diferents hidròfons, s’ha pogut situar el seu origen al Pacífic sud. Al voltant de les coordenades 50° S, 100° W. L’altra dada és que el seu origen no sembla mecànic ni geològic. Més aviat sembla biològic, però no coneixem cap criatura que pugui emetre aquest so. En tot cas, ha de ser alguna cosa gran de debò.

Difícilment serà un mamífer. Hauria de sortir a respirar i un monstre tan enorme no passaria desapercebut. Hi ha qui ha proposat un pop o un calamar gegant de veritat. No els “petits” gegants de 20 o 30 metres sinó un de gran de veritat. Però la realitat és que no en sabem res.

De totes maneres, Bloop és el senyal més famós, però n’hi ha altres de registrats que tampoc tenen explicació. I si us dic la veritat, trobo més intrigant el senyal anomenat “Train”, que potser sona com el xiulet d’un tren, però que també podria ser la crida d’alguna estranya criatura submarina. O “Upsweep”, que es detecta periòdicament a diferents indrets del Pacífic, sobretot a la primavera i la tardor, encara que cada any menys freqüentment.

Si en voleu escoltar més, aquí teniu unes quantes. Podeu triar i especular sobre els orígens, però recordeu que les explicacions obvies ja s’han descartat. I recordeu també que hi ha moltes coses que desconeixem dels fons marins. (Cthulhu també sembla poc probable).

Al final, l’únic que podem concloure és que allà a baix hi ha alguna cosa, molt gran, que encara no hem vist mai i que pot emetre aquests intrigants sorolls.